Toni Acosta: "Com a mare, estic aprenent a deixar anar"

Quan els fills de Toni Acosta (La Laguna, 1972) van començar a passar nits fora de casa, a l'actriu se li va despertar una profunda sensació de buidor que no sabia d'on sortia. "Tinc una feina molt social, estic envoltada de gent, tinc molts amics i em passo els dies anant a molts actes. Si tinc la vida plena de coses, per què sento aquest buit?", es preguntava sovint la intèrpret. Convençuda que era un sentiment compartit amb altres dones, Acosta va proposar al dramaturg i director Juan Carlos Rubio que n'escrivís un monòleg pensat per a ella. Una madre de película arriba aquest dijous al Teatre Romea, on es representarà fins al 14 de juny.

L'espectacle ha passat abans per Madrid i ha fet gira per l'Estat amb una bona rebuda. "Moltes mares s'hi veuen identificades i senten que compartim una experiència en comunitat", assenyala l'actriu. Per tensar la corda del drama, però també de la comèdia, la protagonista del monòleg comparteix característiques amb Acosta, però no és exactament ella. L'Eva María només té un fill –l'actriu en té dos, de 22 i 17 anys– i ha dedicat tota la seva existència a la vida del noi. "Passa per un procés mental complex, perquè quan el noi se'n va ella se sent abandonada", explica Rubio.

Ell no és pare de família, però per escriure el text s'ha basat en la seva experiència com a fill: "Tinc cinc germans, jo soc el petit, i quan vaig marxar de casa amb 19 anys els meus pares es van quedar sols definitivament", diu. Una altra font d'inspiració han estat els diaris i les reflexions d'Acosta sobre la maternitat, com també materials de la seva novel·la Un caracol en mi armario (HarperCollins, 2025). "Quan parteixes de les vivències més íntimes, tot es torna universal. Era important que jo hi estigués passant. Com a mare soc bastant pesada i protectora. Ara estic aprenent a deixar anar", subratlla l'actriu.

Per endinsar-se en la síndrome del niu buit, tant la intèrpret com el dramaturg creien que era necessari traçar un recorregut al voltant de la maternitat de la protagonista. "Ella ho comença a explicar a partir del desig de tenir un fill. Hem buscat quedar-nos amb l’essència de l’experiència de la mare per entendre per què sent que l’han abandonat", destaca Rubio. Referències de cinema clàssic Durant l'hora i vint minuts que dura el monòleg, el personatge de l'Eva María queda tancat dins de l'habitació del fill, que per telèfon li ha demanat que li fotografiï un document, li enviï la foto i surti de l'habitació sense remenar res.

Ella no li fa cas i s'endinsa en una nit d'insomni amb tots els seus records, que estan fortament marcats per les pel·lícules que ha vist. "La protagonista fa moltes referències cinematogràfiques, especialment de films de cinema clàssic que va veure de petita", explica la intèrpret. L'humor és un element clau en l'espectacle, perquè per a Acosta era imprescindible abordar aquesta qüestió des de la comèdia. "Treballar en aquest espectacle ha estat un procés preciós d'aprenentatge sobre com habitar la por al buit en la meva vida –reflexiona l'actriu–. Volia que tingués sentit de l'humor, perquè és el més sa a l'hora de tractar temes seriosos.

El monòleg m'ha servit per dir: «Noies, jo també he passat per això. Ens en podem enriure»".